Per tancar, un recital. Veiem el nostre protagonista i altres poetes integrants de la Xarxa de Poesia Urbana de Barcelona en acció al recital que es va celebrar a El Colmado el 30 d’abril de 2011. Un documental on s’escenifica la poesia que viu el nostre protagonista a la vida real.
Una reflexió sobre el dilema que al llarg de tota la sèrie s’ha plantejat a Baret Voltaire. La hosteleria i la poesia. El deure i la sang. La confluència d’una obligació enfront el que et mou a la vida. Cruasandes enfront poemes. En Víctor resta a la platja. Després de les Olimpiades, què passarà? S’acaba o segueix. Hi haurà decisió? Hi haurà canvi? En qualsevol cas… tots els cruasandes van al mar.
En Víctor porta la torxa. L’Aloisier espera amb el pebeter preparat. En Cardafàstiga no hi és, ha anat a buscar cireres al riu. L’honor i la bogeria. Abanderats d’honestedat. Força. Una infinitat d’esports a practicar dins el bar. S’inauguren les Olimpiades Baret Voltaire.
Tedi sobre la barra. El nostre cambrer s’avorreix, s’adorm, està fastiguejat. Quan no hi ha feina és tant o més insoportable que quan hi ha. Però probablement el pitjor que et pot passar en aquestes circumstàncies és que de sobte entri una marabunta amb fam de berenar. El ball i la música estan servits.
Sempre cansat, sempre fastiguejat, sempre rabiós, sempre perdent les hores… i de sobte, un bacon amb formatge com a símbol de la desídia. Però alguna cosa passa, alguna llum, alguna aparició… els minuts no es perden, els minuts sónper aprofitar-los, per viure’ls… Per això: amor al bacon.
Prendre foc a tots els camins. Prendre foc enmig del bar. Succeeix. Conflueixen versos derramats sobre la barra. Una clienta entra per canviar el signe de la tarda al bar. Es desmonta el cambrer. Es desmonta el personatge. I res importa a excepció de les fogueres.
En Víctor és cridat a files. Bé, ningú pot estranyar-se. El seu comportament no és ideal per un cambrer. D’acorda. En Cardafàstiga, el seu cap, té un parell de cosetes a dir. Quina defensa té en Víctor? La seva visió poètica? La seva personal idea de justícia? La seva bogeria?
És una tarda estranya al bar. L’Eloi i el Víctor, els dos cambrers de Baret Voltaire, ho perceben. La clientela té un comportament estrany. L’estrès que portem dins va sorgint poc a poc. La paraula i la comunicació canvien. Gounda posseeix el bar. La catarsi està servida.
Pregunta al cambrer quin és el seu verb preferit. De vegades, tot va més enllà d’una simple comanda. La repetició forada l’ànim i l’estòmac. Tens sacarina, tens llet descremada, tens un altre sucre, tens, tens, tens… I el cambrer es pregunta: que tinc jo que tu no tinguis ?
Un client habitual. Un cambrer habitual. Una “simpatia” mútua forjada al llarg de les tardes. Un cafè amb llet amb la llet apart. Dos visions a cada banda de la barra. Una ràbia contra una costum. I un espai per la transformació. Transforma la força en llum.
